a n o h a r r a

El jo que sóc ara

2012-01-17T20:27:00.000+01:00

El jo que sóc ara és un ésser estrany,
ja no és el que era ni tampoc qui serà
si tot continua més temps endavant,
entre abans i després d'aquests dos períodes
el jo que soc ara te un nexe en comú
entre l'abans i el després, i fins i tot en l'ara;
segueix sense entendre res de les coses que passen
diguéssim que en general, sense entrar en més detalls
El jo que sóc ara se sent esgotat d'escoltar bajanades
com se sentia el d'abans i es sentirà el de demà.
No n'hi ha prou d'intentar donar-li un sentit a ta vida
si la resta continua igual de cega i embogida
El jo que soc ara se sent decebut, traït i diguem-ho clar,
perdut dins esquemes que no entén
envoltat de maltempsades, sense ganes de lluitar
amb ses veles plegades i la barca a la deriva.
El jo que soc ara, sense mapes ni brúixola
i a punt de naufragar, deixarà a l'atzar la seva sort,
i si la barca s'enfonsa malgrat el perill evident
ni tan sols farà l'esforç mínim, imprescindible
i recomanable,
------------------de per salvar-se,
---------------------------------------nedar.

Coses petites

2012-01-17T20:20:00.000+01:00

M'he creuat amb ella
al carrer de Sant Pau,
menuda i grassoneta,
de mitjana edat.
M'ha sorprès la samarreta
que portava - gris -
amb rètol incorporat
"California Girl"

---------*
-

Flor d'una nit

2012-01-17T20:19:00.000+01:00

Ulls dins
de les llàgrimes, senders dins
de la pols, dins
de la saliva els llavis, dins del desig
el cos. Pell som
encara i dins
de les carícies ancestrals
d'anit.
.

un poema d'Irene Climent
.

El millor poema

2010-11-24T00:45:00.008+01:00

No sóc gens de triar, em costa decidir-me entre la millor cançó, la millor pel·lícula, o la millor novel·la, però si em fessin triar el millor poema, sens dubte escolliria aquest.

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat Papasseit
´

Canvi d'adreça del bloc

2010-01-29T07:53:00.008+01:00

Des d'un dia que es varen quedar encallats dos comentaris, aquest bloc dona problemes, atès no m'avisa quan en rebo un i a més a més no em deixa accedir a moderació de comentaris des d'ahir. Així que l'he canviat a ANOARRA sense la "h", atès de fet així s'hauria d'escriure car és el nom antic de Sabadell del temps dels romans: abans s'escribia ARRAHONA, i ara s'escriu ARRAONA, tot i que el perquè no ho sé . Disculpeu les molesties.

Amb les ferides obertes

2010-01-28T16:10:00.003+01:00

Em creixien plomes negres

als palmells de les mans

sempre que els núvols bufaven

amagats darrere dels aparadors.

Paraules com a prunyons confitats

en el llibre de la pell,

ales i mans en l'espill,

pàgina inanimada,

mentre em grate les infinites ferides

que em causa un abecedari inclement.

un poema de Francesc Mompó

amb les ferides obertes

2010-01-28T13:05:00.002+01:00

Em creixien plomes negres
als palmells de les mans
sempre que els núvols bufaven
amagats darrere dels aparadors.
Paraules com a prunyons confitats
en el llibre de la pell,
ales i mans en l'espill,
pàgina inanimada,
mentre em grate les infinites ferides
que em causa un abecedari inclement.

*

un poema de Francesc Mompó

sorolls d'alba

2010-01-26T14:03:00.007+01:00

Hi ha una casa blanca
tapada per esbarzers
i els arbres que l'envolten,
surt fum de la xemeneia
un fum que s'aixeca
i s'enrosca cel amunt com la boira.
Mentrestant, un gall canta
dos falciots s'han parat a descansar
sobre un cable de la Fecsa
i hi ha ocells que treuen foc pels queixals.
Sorolls d'alba,
imatges retolades
de colors vius
i sonoritats disperses.

..... Respir.

*

inspirat en Virginia Woolf.

No faig res més

2010-01-26T00:28:00.000+01:00

No faig res més que repetir
una i altra vegada les paraules.
Canvio el sentit i l'ordre,
però acabo sempre al mateix lloc,
potser perquè com tothom,
hom té les seves dèries
i un bon grapat d’obsessions,
que em segueixen i persegueixen
com si anessin incorporades
dins un cercle malaltís.
Ens movem a l'entorn
de idees concretes
afins a posicionaments concrets
i aquí és on ens encallem
entestats en quadrar
un impossible cercle
que ens queda massa gran.

*

Un poema de Karl Wolfovitz

Mentre caminem

2010-01-25T00:43:00.002+01:00

Mentre caminem
el temps corre,
a l'anar i al tornar,
quan t'atures, el temps
continua sempre endavant.
Un gos camina vora meu
s'el veu abandonat
carinyós a la busca d'amo.
Es deixa acariciar
tot i que està pringós,
prou es veu que
fa temps no l'han banyat.
Accepta un tros d'entrepà
i agraït remena la cua,
per cert, no sabia que als gossos
els hi agradava la Coca Cola.

*

Visiblement cansat

2010-01-23T00:01:00.000+01:00

.
Visiblement cansat pels fets,
no es que em vingui molt de gust
fer balanç del que ha estat
el meu pas per ací. No em ve de gust
i em fa mandra, potser perquè
se que estic en fallida tècnica,
o en suspensió de pagaments,
- concurs de creditors en diuen ara -
Que la part de l’haver que son els greuges
pot molt més que el deure que son els fets
positius, que n’hi ha hagut també,
és evident i no es pot pas negar.
No tinc un assessor que remeni les xifres
per maquillar el resultat. Aquí no s’hi val
ni es poden fer tripijocs. Es tracte
de rendir-se comptes a un mateix
i on enganyar-se és joc d’imbècils.
Com tots he fet el que he pogut
o aixó dic per justificar-me.
Com molts, no he fet gran cosa
quedant-me a les portes del potser
o del no res. I no vull vendre’m
com una imatge irreal de mi mateix.
He fracassat, ho reconec. I que?
La llista és molt llarga, molt més
que alguns es pensen o volen reconèixer,
i no si val refugiar-se en que la vida
en si ja és un fracàs; no és cert,
n’hi ha que han sabut, que han trobat
el punt just d’equilibri entre el fracàs
- ineludible – i l’èxit a l’esforç,
a la feina ben feta, a la honestedat,
a pensar menys en un que en els altres
a donar-se i a donar-ho, sinó tot,
el que faci falta, de manera desinteressada
He fracassat, perquè he entès massa tard
quin era el camí pel que havia de transcórrer
la meva vida. Ara, ja és tard, no cal,
ni hi ha ja res a fer per redreçar-la.
Altres vindran a fracassar, a perdre's
el setè cel d’en Jaume Sisa, per ells doncs
aquest poema, fill del desencis tardà.

La vellesa, és l’autocrítica de la naturalesa -
---------------------------------- deia Cioran

o més aviat una venjança,
que vistos els mèrits contrets,
és el més merescut.

*

Vindrà la mort

2010-01-22T00:04:00.001+01:00

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

Joan Vinyoli.

aquests versos són per a tu

2010-01-21T00:19:00.001+01:00

Aquests versos són per a tu,
que has perdut un amor
i n’estàs esperant un altre.
És el temps que et toca viure
entre el desencís i el goig
entre l’absència i el palp.
I no pots defallir pel que,
potser ha estat una fotesa,
un cop el temps i la serenor
les coses al seu lloc han deixat.
No tens l’amor però tens la vida
i l’herència que t’acompanya
dia rere dia. Oblida records
com ho fas amb atuells que
amb el temps son inservibles,
surt al carrer i atrapa la vida.
No tens l’amor, es cert,
però n’arribarà un altre
i el dia que vindrà, la llum
de la tristesa s’esvanirà,
el cor bategarà de nou
i el món s’omplirà de colors
com abans, quan eres
feliç i estaves enamorada.
I no vull que res et contorbi
mentre el nou amor es fa pregar
tot arriba tard o d’hora,
i espero en el teu cas
estigui a punt d'arribar.

*

Cap al final

2010-01-19T00:01:00.003+01:00

Cap al final, després de tot,
el que en queda de l'estada,
no sol ser gran cosa, sembla,
tot i que val a dir que hom
no és el més adequat per jutjar
el seu paper en l'obra de teatre
que li ha tocat representar.
S'ha de dir també, que no és just
ni honest, ser crític amb tot plegat
ni el fet que un hagi estat només
bastaix de la seva feixuga vida.
S'ha fet el que s'ha pogut, amb
dubtós encert sovint,
ni més ni menys que els altres
que s'ho puguin plantejar
arribat aquest moment.
No vol dir però que hi hagi
cap pressa per anar-sen,
en tenir-ho ja tot fet, o gairebé,
siguem sincers i molt honestos
gairebé ningú se'n vol anar de propi
malgrat estem sempre ballestrejant,
deu ser que som queixosos de mena
o producte de l'avorriment congènit
de la dita espècie humana.
Com diu el meu pare, el Santiago
pel que hi fem, ja estem be ací,
i que tan com es pugui duri.

*

Viatjar

2010-01-17T00:06:00.001+01:00

Viatjar, viatjar sempre.
No ser d'enlloc ni de ningú,
sense lligams ni compromisos,
evadir-se de tot
per viure en un món imaginat,
on oblidar-se de la difícil
i dura realitat.
------------------I volar,
volar com un ocell,
marxar molt lluny,
fins que les ales diguin prou,
i aleshores esgotat,
caure en un abisme profund,
------------------------ i n f i n i t.

*

no s'ès seriós, quan es tenen disset anys.

2010-01-15T00:15:00.003+01:00

.
No s'és seriós, quan es tenen disset anys.
- Un bonic vespre, palla de canyes i de llimonada,
Dels cafès cridaners a les aranyes clamoroses!
- S’està bé sota els til·lers verds del passeig.
.
Els til·lers es senten bé en els bons vespres de juny!
L'aire és de vegades tan dolç, que es tanca la parpella ;
El vent carregat de sorolls - la ciutat no és lluny,
- Té perfums de vinya i perfums de cervesa...
.
- Heus aquí que es veu un petit drap D'atzur obac,
emmarcat d'una petita branca,
Picat d'una mala estrella, que es fon
Amb dolces esgarrifances, petita i molt blanca...
.
Nit de juny ! Disset anys! - Un es deixa embriagar.
La saba és xampany i et puja al capdamunt...
Es divaga; un se sent als llavis un petó
Que palpita allà, com un petit animal...
.
El cor boig Robinsonne a través dels romanços, -
Quan, en la claredat d'un pàl·lid reverberar,
Passa una senyoreta amb els petits aires encantadors,
Sota l'ombra del fals coll espantós del seu pare...
.
I com el troba immensament ingenu,
Tot fent trotar els seus petits botins,
es gira, alerta i d'un moviment viu...
- Sobre els seus llavis llavors moren les cavatines...
.
És amorós. Lloat fins al mes d’agost.
És amorós. - Els seus sonets La fan riure.
Tots els seus amics se'n van, és de mal gust.
- Després l'estimada, un vespre, s'ha dignat a escriure-li... !
.
- Aquest vespre allà... - torna als cafès brillants,
demana canyes o llimonada...
- No s'és seriós, quan es tenen disset anys
I hi han til·lers verds sobre el passeig.

23 setembre de 1870. ARTHUR RIMBAUD,
-

inevitablement

2010-01-14T00:09:00.002+01:00

Inevitablement s'ens escapa la vida,
sol fer-ho poc a poc
potser perque tant no es noti
encara que de vegades trenca les arrels
de soc, sense avisar ni donar
tan sols temps per acomiadar-se.
Ahir estaves al dintell de la porta
---------- ----------de casa teva
en camisa de dormir malgrat el fred,
el teu home no hi era
em vares dir l'estaves esperant.
Et vaig fer entrar i posar-te la bata,
després...... xerrarem inconnexament
amb tu no hi ha altra manera,
ell va arribar, no li vaig dir res
------------perqué? si ja ho sap.

Fora començava a nevar.
.
un poema de Karl Wolfovitz

a trenc d'alba

2010-01-13T13:19:00.000+01:00

.
M'abelleix anar al bosc a trenc d'alba

quan les ombres de la nit

l'abandonen lentament

mentre el sol mandrós es lleva.

L'astre comença a engalanar-lo

amb l'enfilall de colors

de gamma tan variada
com les tonalitats d'arbres i flors.
És tasca no obligada i prou agraïda,

que no pas sempre es pot fer,

observar la posada en escena
lenta, majestuosa i mai igual
d'aquesta meravella que és
la natura, de bo natural.
La boirina humida que es dissipa
mica en mica mentre el sol s'obre pas
groguenc primer més clar després,
i la bafor de la rosada en evaporar-se
com els somnis fugissers.
Tot un petit univers es posa en marxa
animals, arbres i demés
de costum ancestral i prolongada
marcada no pas pel saber
sinó per la cosa programada
al mil·límetre dins el quefer
de la petita gran quotidianitat
que significa tota la posada en escena
d'aquest sempre nou espectacle,

de qui no en sabem l'arquitecte

ni el nom del director - ves tu a saber

qui n'ès finalment el gran responsable.

És possible segons diuen, veus autoritzades

en les que mai hi he cregut,

que sia l'albada, cosa d'aquell

a qui li diuen Déu, o el suprem faedor.

Pluja

2010-01-12T00:09:00.001+01:00

La lleugera tremolor

del meu cos escadusser
m'avisa que fa fred.
No me n'havia adonat
distret amb la lectura
del teu llibre, Margarida
el deixo un moment i
encenc el radiador
Miro per la finestra,
m'adono que està plovent
algunes gotes s'enganxen
indolents al vidre.
Abaixo la persiana i m'assec,
dins meu hi plouen com gotes
les teves paraules, que
una a una m'impregnen
el cos i l'esperit.

*

a Margarida Aritzeta,
amb motiu de la lectura del LLegat dels Filisteus

temps era temps

2010-01-11T00:56:00.001+01:00

Temps era temps que a l'Estany
arrivaba la màquina de batre,
a mitjans de Juliol recordo,
amb els homes al damunt
i un tractor arrossegant-la.
Fins a Moià ens acostàvem
a rebre’ls com s’esqueia
que al poble era festa grossa
a l’hora del blat segat.
I veiem aquells homenots
amb barret de palla, ulleres
i mocador de facinerós
per la pols envoltats
i de suor emmarats.
La màquina que trontollava
amb soroll eixordador,
del tub en sortia la palla
per fer-ne els homes pallers
que era feina delicada
que no tots sabien fer.
De la mateixa manera
que ara ja no hi ha pallers
tampoc hi ha màquines de batre
almenys com jo les entenc,
però el record és fresc encara
tanco els ulls com si els veies
allí dalt construint pallers.
Però nomes és un miratge,
ja que en obrir el ulls, no hi ha
ni homes, ni màquina ni pallers,
ni res que em recordi el paisatge
de l'infant que jo vaig ser.

*

em recorden...

2010-01-10T00:03:00.002+01:00

Em recorden els teus ulls
la fondaria de la mar
la transparència de l’aigua
i la serenor inquieta,
que es remou plàcidament.
La franquesa que conhorta
de nomes albirar-te,
car saps no m’està permès
de moment i va per llarg
aspirar a estimar-te,
per aixó els teus ulls
els recordo profunds i serens
com la fondaria de la mar
que tinc gairebé a l'abast
i alhora inabastable.

*

Pati de llums

2010-01-09T15:46:00.000+01:00

La primera cabotada
i el primer bony a casa de l'àvia
com un consell
una revelació del món
oberta com un meló d'alger
com la tendra prevenció d'un àngel anat
La primera cabotada i el primer bony
contra el pedrís del pati de llums
on vaig caure a dins d'una safa de lleixiu
jo tenia cinc anys però no pare
ma mare pelava conills de la veïna
els havia matat com qui cus botons
hi havia sang al safareig vísceres
caragols a remulla i la paella al foc
un antic sentiment agropecuari
El primer bes a la boca del meu cosí
tot estima i bava era un sol flux
també això succeí al pati de llums
Per la canal ens enfilàvem

al portó de la pallissa

alçàvem cabanes amb les conilleres
ens ensenyàvem els culs i les ferides
—la meua crosta és més gran!
ens palpàvem inofensivament
d'això no en sap res ningú
d'aquells jocs, aquells bacs,
carícies del pati de llums

un poema d'Irene Climent

potser seria bo

2010-01-08T00:02:00.001+01:00

.
Potser seria bo de recordar
que la gent persisteix al pas del temps,
que sota les runes del passat
i les llambordes profanades per l’asfalt,
hi ha persones que recorden,
esglésies, campanars i arbres,
que han sobreviscut estalvis
a la voracitat del l’home modern.
Potser seria bo de recordar,
que la gent persisteix al pas del temps,
a l’enganyosa modernitat que ens acompanya
i a les idees que no estan del tot somortes.
Potser és arribada l’hora de pensar
que hem fet, perquè hem lluitat,
i fins a qui punt ens hem arriscat
per preservar un passat i unes idees,
que eren i són encara, nostres,
i que amb nosaltres moriràn...
------------------------... per sempre.

*

de viatges a peu

2010-01-07T00:09:00.002+01:00

Amb Isabel parlava

de viatges a peu,

i no se si m'entenia

en dir-li que no els llegia

per sana enveja,

- si és que de sana n'hi ha -

d'aquells que tenen la sort

en caminar per caminar,

sense angunies ni pressa

ni hora d'arribar.

De passejar indolents

tafanejant el paisatge

gaudint-lo i apreciant-lo

dedicant-se únicament

a la més noble de les arts,

l'art de badar.

a propòsit de Josep Maria Espìnàs

els deu mil

2010-01-06T21:35:00.005+01:00

Els deu mil, a part d'un homenatge a Alksandr Blök, és un llarg poema escrit d'una atacada després de veure "Les flors de Harrison" de Andy Mc Dowell. És un tipus de poema que en principi mai hauria escrit, però va sorgir de cop i ací el teniu. Jo el veig recitat per nens de vuit a deu anys amb un fons de destrucció com Dubrovnic, Beirut, Bagdad. La innocencia explicant alló que precisament no pot entendre: el Mal

ELS DEU MIL

A la guerra hi van anar
deu mil homes, deu mil homes
a la guerra els van enviar
i cap d'ells en va tornar.

No sabien perquè lluitaven
tot i haver-los informat
aquells que allí els enviaven
que era per la llibertat.

Ja en tenim deia un d'ells
prou ens l'hem guanyada
quina n'hem de defensar
si no ens ha estat robada.
*
La llibertat que us prendran
ara us obliga a la lluita
que no hi ha honor més gran
que morir per preservar-la

I a la guerra hi van anar
els deu mil homes, un a un
de la guerra no en va tornar
cap d'ells, ni tan sols un.

El primer caigué tot d'una
abans de la comtessa
una mina el partí en dos
envoltat d'un munt de runa
*
Aquells que el plorarien
tenien secs els ulls, el cor
i l'ànima, dels que sabien
que sempre hi perdrien.

Al segon el va tombar
una bala disparada
amb el seu nom i cognom
pel fusell d'un militar

Al tercer i quart un tanc
disparant a les palpentes
sense ni tan sols apuntar
disparant per disparar
*
Deu caigueren en un sot
provocat per un obús
llençat des d'un turó
que els destrossà a tots.

A la guerra varen enviar
deu mil homes innocents
que ja mai més ho serien
si haguessin pogut tornar.

Quaranta més en deu dies
en un setge vora mar
un d'ells la mirava, quan
la bala se'l va emportar.
*
El que deia que els manava
militar professional, ministre
d'una mort anunciada
els animava a lluitar.

Dispareu, dispareu sens parar
l'enemic es a la vora, dispareu
que el tenim d'aniquilar
la victòria ens espera, dispareu

Els homes que quedaven
disparaven i disparaven
enlloc i a tot arreu
i ni tan sols apuntaven
*
L'enemic era al davant
com ells dins una trinxera
espantat també com ells
disparant i disparant

Dos que volien desertar
els matà el seu caporal
per exemple i escarment
dels qui ho volguessin provar

Que llargues son les guàrdies
enclotats dins la trinxera
negra nit blanca neu
que llarga es l'espera
*
Tens companya o una amiga?
Potser si, ni ho recordo
tot es tan llunyà, tan irreal
fem un mal glop, deixa-ho estar

Fumes? o no ho saps?
Sí, però anem en compte
l'enemic es a l'aguait
Tranquil, també estan fumant

Que hi fem aquí company?
Esperar la bala o l'obús
que ens està destinat
Fuma tranquil, és aviat
*
En un poble arrasat
envoltat de fum i runa
una dona els increpava
malferida per l'horror

Mateu-me d'una vegada
aquí no hi queda ningú
remateu-me gent malvada
que jo viure ja no vull

Vora seu el cos d'un home
i un nen el seu costat
immòbils, plens de sang
rere seu una altra noia
*
La noia la violaren
fa deu dies un soldats
la noia que violaren
no s'ha recuperat

Era jove i molt bonica
però s'havia transfigurat
amb la mirada perduda
en un lloc indeterminat

Un soldat que ja ha violat
s'adona del que li han fet
i quan havia fet ell,
desconsolat, esclata a plorar.
*
Un altre que s'hi acosta
l'hi ofereix la cantimplora
que rebutja mentre el mira
fins que el soldat s'arronsa.

Remateu-me us he dit
que aquest horror s'acabi
no veieu que no tinc res
dispareu-me mal parits

Un soldat prem el gallet
al seu costat un altre plora
un tercer, treu la pistola
i allí mateix es clava un tret
*
El caporal: Serà imbècil
perquè cony s'ha matat?
per una merda de vella?
tant l'ha impressionat?

Es la visió de l'horror
només era un soldat
li diu al caporal un altre
per això no estava entrenat.

I tu, ho estàs? Li pregunta.
L'horror es pot assimilar
només es qüestió d'estómac,
respon. Això es un militar.
*
Les putes que els hi han portat
eren velles i demacrades
les noies que ells han violat
les han fetes desgraciades

A les guerres perden tots
però els infants i les dones
per la seva feblesa, en son
sempre els més perjudicats.

Carta a la gent estimada:
tot va be, no passa res
aixó està que s'acaba
molt aviat ja tornaré.
*
Però la guerra continua
de fet no s'acaba mai
dels deu mil en queden
ja menys de la meitat.

El front s'ha estancat
ni avancen, ni retrocedeixen
l'hivern els està fent mal
el fred i la neu han arribat.

La fam i el fred fan estralls
maten més que l'enemic
el que tenen al davant
que pateix del mateix mal.
*
Ni tan sols saben si hi és
fa dies que no disparen
a lo millor son tots morts
i estan allí per no res.

Un hi cau en comprovar-ho
un tren ben net al front
no passarà fred ni gana
se n'ha anat a l'altre món.

El soldat que l'ha matat
tenia la mirada buida
s'ha limitat a apuntar
i després ha disparat.
*
El foc de l'artilleria, allunya
l'enemic, que fuig desordenat
Ataqueu!, brama el caporal
dispareu!, dispareu!, dispareu!.

I els soldats disparen,
disparen sense apuntar
fins que un d'ells es gira
i ho fa contra el caporal.

Que has fet? l'increpa un altre
has matat al caporal
ara no tenim qui ens mani
ni ens digui qui hem de matar.
*
Per mi s'ha acabat la guerra
ja no vull matar ningú
el caporal n'ha estat l'últim
i llença el fusell al terra.

Els que en queden dels deu mil
que no arriben a vuitanta
llencen també les armes
i se'n tornen cap a casa.

La retirada es fa molt llarga
l'enemic se n'ha adonat
que han abandonat les armes
i els empaita esperitat
*
Hem matat al caporal
potser no hi haurà guerra
hem matat al caporal, ara
ens lliurarem del mal.

Soldat que ets a l'altre banda
hem matat al caporal
ja no cal que ens dispareu
la guerra ja no ens cal.

Tu saps per que lluitàvem?
t'ho varen explicar?
no ho vàrem entendre gaire
ens varen enganyar.
*
Un a un van abatent
el que en queda dels deu mil
ells no han llençat les armes
encara estan combatent

Un soldat de l'enemic
s'encara al seu caporal
No ho veieu: no porten armes
deixem de fels-hi mal

Es l'enemic desgraciat
el tenim d'anorrear
Qui ho ha dit? Pregunta
jo només sóc un soldat
*
No ho se, ni m'importa
algù ens ho va ordenar
per una causa ben justa
això ho tinc molt clar

I a ells, qui els hi ho va dir?
també era una causa justa?
I en el cas que així fos
quantes d'elles n'hi han?

Només n'hi ha una de justa
es la del nostre costat
la de l'altre es una fal·làcia
que ells s'han inventat
*
El soldat que no entén res
a l'últim dels deu mil remata
d'un sol tret net i afinat
que dins el seu cap esclata

A la guerra van enviar
deu mil homes, deu mil homes
a la guerra hi van lluitar
i cap d'ells en va tornar.

Però la guerra mai s'acaba
deu mil més n'hi enviaran
però la guerra mai s'acaba
i cap d'ells no en tornarà.
*
Una mare espera un fill
mort en la batalla,
ha mort sense saber
perquè carall ha lluitat

Una altra de l'altra banda
tampoc el veurà tornar
tampoc sabrà ben bé
a on li han enviat

Quina lluita mes estúpida
qualsevol guerra que hi ha
només moren innocents
ahir, avui i demà
*
La causa, a qui l'importa
si ningú no la sap, només
aquells que manen, potser
ens ho podrien explicar.

Els que manen res expliquen
tot son raons d'estat
paraules buides i interessos
només pura obscenitat

El poder en mans dels necis
es el que més mal ens fa
ja han mort els deu mil homes
deu mil creus els guariran.
*
A la guerra hi van anar
deu mil homes, deu mil homes
A la guerra els van enviar
i cap d'ells en va tornar.

No sabien perquè lluitaven
tot i haver-los informat
aquells que els hi enviaven
que era per la llibertat.

Però la guerra mai s'acaba
deu mil més n'hi enviaran,
però la guerra mai s'acaba
i cap d'ells no en tornarà.

a Alksandr Blök

dia de Reis

2010-01-06T00:08:00.005+01:00

Un dia de reis a trenc d’alba,

tenia quatre anys deia ma mare,

jugava amb una pilota

que ells m’havien deixat.
Més el regal ben poc durà,
el que a mi tant m’agradava.
I és que ja és mala pata
que intentant fer-la botar
la bimba s’esmicolés

davant del meu desconsól

en una munió de trossos,

puig era de xocolata.

De mirades

2010-01-05T00:07:00.006+01:00

Ha succeït aquest matí

a quarts de vuit a Vic

en Lluís encara no hi era
la cafetera no estava a punt.
Mentre l'esperava
matava el temps fumant
i aleshores ha passat,
ha entrar una dona
només hem intercanviat
un educat - bon dia -
però les nostres mirades
just en l'instant de creuar-se
ho han dit tot.

a l'ombra de les acàcies

2010-01-04T11:10:00.005+01:00

"But time past is a time forgotten.

We espect the rise of a new constellation."

T.S. Eliot

Atabalada a l'ombra de les acàcies,

veig tremolar les fulles del llorer,

escolte un parrupeig de tórtores
i la piuladissa del llorer m'acompanya.
...
Per sota dels arbres
herbes verdes i violetes boscanes
dansen compassades pel vent,
un vent que desvetla secrets
que no saben ni els ocells
i em porta els records
que guarda un estel
enmig d'una nit estelada...
una nit ara freda i llunyana
una nit fosca i glaçada,
una nit que vull oblidar
i acomiadar més enllà de la lluna.

un poema de Joana Navarro.

La solitud

2010-01-04T00:02:00.003+01:00

La solitud és una tempesta
que trenca les branques velles
i ens va despullant alhora.
Debades intentis lluitar
contra aquestes maltempsades,
de les que no et pots guarir.
Agafat a la terra, guardat les arrels
que et quedin dins el cor
per arraigar-les a la terra
i pensa que no hi ha mort
mentre l’arrel és ferma.

un poema de Karl Wolfovitz

Capítol referent a les frenades fòssils

2010-01-03T00:06:00.005+01:00

Malgrat tot
segueixo aquí,
dins el record,
el limit que separa
el camp del bosc

ruta cap a la bardissa,
una frenada en perspectiva
rebrega greu encara,
la brossa isolada

Que he fet aquí?
del pati al sotabosc,
un any, dos, tres, cinc, deu, vint,
no em quedarà res.

dissabtes,
sense el plany de la boira,
corriols de dubtes,
de que em serveix ara?
.
Un poema de Jean Robur

compliment a Antonio Machado

2010-01-01T00:14:00.005+01:00

Cotlliure, 29.9.96

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyes.

Miquel Martí i Pol. (llibre de les solituds)

francament

2009-12-30T00:01:00.005+01:00

Francament, se que soc injust
sovint en censurar-te. De fet,
em costa acceptar, de sempre
els teus comentaris acurats
plens de sentit comú i lògica
I és que tu, molt més sabia,
trobes el mot, la frase exacta
per desmuntar-me els arguments
fins no tinc mes remei que batrem
en franca i ominosa retirada
Aquesta comtessa fa ja anys
que dura i penso que de fet
no aprendré mai del tot
les regles d'aquest joc
on hi jugo sempre a perdre

les fulles caigudes

2009-12-28T00:11:00.002+01:00

Abril a París. No hi he estat mai
en aquesta época de l'any,

peró intentem imaginar-ho.
Els Champs Elysees de punta en verd
clorofil·la i pol·len a dojo,
la Tour Eiffel de repintada permanent
els camps de Mart curulls,
de flors de planter adossades,
mil i una esternudades, i al·lèrgies,
al·lèrgies a dojo, a tort i a dret,
migranyes, asmes i més esternuts.
Les primeres orenetes - si n'hi han -
alguns falziots i una munió de pardals
que es caguen per tot arreu
i desperten als mortals.
Que bonica que deu ser
la primavera a Paris. Però,
de moment deixem-ho estar
que som al més de Novembre,
fa fred i les fulles caigudes
s'arrosseguen mandroses
davant l'escombra d'un empleat.
Les poques que s'escapen
les enganxa un màquina sorollosa
amb un cercle de filferros
que les recull i esclafa, i
durant uns instants el terra
queda net com una patena.
Però només és un miratge,
en un moment, d'una en una
tornen a caure més fulles
formant una remorosa catifa
que es belluga amb el vent
i embelleix el paisatge.

ranvespre imaginat

2009-12-26T00:35:00.006+01:00

El sol ha baixat més enllà
de la línia de l'horitzó
els nuvols que suren sobre seu
llueixen vermellors diverses
les roques s'han enfosquit
i la mar va i ve amb destells
d'onades d'escuma blanca.
L'arena es d'un gris suau
i uns ocells es retallen
---------------------volant baix
en l'enquadrament perfecte del paisatge.

Nadal

2009-12-25T00:12:00.002+01:00

.
Entre el brogit de la ciutat desperta,
s'esmuny la boira d'un Nadal antic,
que entra, lleugera, per la porta oberta,
i ens apropa al record d'algun amic.

Encara que les llums semblin de fira
i que el pessebre sigui més humil
hi ha l'espurneig d'un nou estel que ens mira
des d'un racó, pintat al cel tranquil.

Si el temps ens porta enyorament i pena,
si aquells que hi foren ja no són aquí,
i si sentim llunyana la carena
per on els Reis retroben el camí…

…encara aquell misteri de rondalla
ve a una establia plena d'escalfors,
vora un infant que jeu damunt la palla
i que vetllen els àngels i els pastors.

Júlia Costa

Poema de Nadal

2009-12-24T00:01:00.002+01:00

Altra volta un Nadal
em cau de nou a sobre,
sense possibilitat real
d'escapolir-me'n il·lès.
Maldaré doncs a l'aguait
malcurós de mi mateix,
sojornaré dins de casa
envoltat de molta gent
contenta i esvalotada.
Riuré i bromejaré alhora
bromant qual borinot
empatxat de cava
pinyons, rostit i torrons
i brindaré amb tothom
vanament desitjós d'allò
que aquest dia és proclama
com a desig en general:
pau amor i felicitat,
i la salut que no hi falti
que l'endemà és Sant Esteve
i torna la fartanera.
Després en acabar l'any
en sól començar un altre,
però tot continua igual,
i cada més de desembre
ensopego any rera any,
amb la xacra lamentable
de les festes de Nadal.

Avui que per fi...

2009-12-23T00:02:00.001+01:00

Avui que per fi, ha deixat de ploure,

i el sol ha estat amo i senyor del paisatge
ha arribat una bestreta de la llum de l'estiu
Aquesta estranya primavera, que
més aviat ha semblat un llarg hivern
sembla que per fi vol deixar-nos,
donant pas a un estiu que ens fa falta.
Vindran dies de cels clars i diàfans
i deixarem que el sol ens acaroni,
però aviat tornaran les fredes tenebres,
se n’aniran les llums de l'estiu
i tornaran a podrir-se les fulles dels arbres.
L'estiu és un instant on el temps corre
amb la mateixa intensitat que hi bull la vida.

Voldria començar...

2009-12-22T00:08:00.001+01:00

.
Voldria començar per dir-vos
que no pesen massa les paraules,
que el seu pas fugisser,
per la mirada que les reté,
dura sovint un instant i poc més.
S'obliden les paraules i amb elles
tot alló que ens volen dir.
És part d'un joc que ve de vell,
el joc de d'oblidar quan s'ha llegit.
En el camí, queden les restes
de pensaments, paraules i obres
que esforçadament, s'ha pretés
reflectir en un llibre o un poema.
Allí resten negre sobre blanc,
somortes, impassibles al pas d'un temps
que fa que un dia algu, en recuperar-les,
s'ompli de nou d'elles i del seu missatge.
Les paraules resten estàtiques,
inmunes al pas del temps,
negre sobre blanc, esperant....
.

Records

2009-12-21T00:41:00.001+01:00

De la mateixa manera que ja no hi ha pallers

han desaparegut moltes de les coses,

que omplien el paisatge de la meva infantesa:

el carro i la mula del “Basta”, que cada matí

passava davant de casa mentre jo esmorzava,

la torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”,

els patins de quatre rodes lligats a les sabates,

la rodona, si, aquella roda de bicicleta

que amb un pal guiàvem amb força traça.

El Sanches els diumenges a la Creu Alta,

"regalèssia tendre", cridava i caramels de mel.

La moto amb sidecar que tenia el meu pare,

jugar al bell mig del carrer amb els companys,

la fona per tirar-nos pedres barri contra barri,

els cromos de la xocolata i també del litines,

els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari

cada tarda. El més de Maria i Setmana Santa.

La cobla tocant sardanes cada diumenge,

sortint de missa de dotze, el vermut de garrafa,

les olives"rellenes" i les patates "xips"

el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca.

Tots aquests records esvanits amb el temps

formen part d’un passat que ja no tornarà.

I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!.
Ens estem fent grans, que no vells,

però hem arribat fins aquí, i aquest passat
perdut en el records del temps, d'un temps

que encara és el nostre, amb nosaltres

un dia se n'anirà, per sempre.

En un hospital de Gaza

2009-12-20T00:50:00.002+01:00

.
Sé,
que no és suficient que ho digui,
o que ho mostri,
aquest horror que sembla tan llunyà
aquí està.

Si alguna vegada vaig voler més,
ara no puc,
si vaig frivolitzar
els meus pecats es tornen ara contra mi.

Està de més
que jo afegeixi alguna cosa
al que tothom sap,
o al que tem,
o al dolor que esperavem

Aquesta escassetat
es torna àrida,
i aquesta pintura fang
per tants ossos descarnats

I per un moment,
em tornen les paraules
del vell Peter:

"El món fora és negre i blanc
amb un sol color de mort ".

traducció d'un un poema de Jean Robur

El saló de les mirades perdudes

2009-12-19T00:01:00.005+01:00

Hi ha un saló que l'anomeno
de les mirades perdudes,
és al Tanatori, on la gent,
desconcertada davant la mort,
deixa anar la mirada en un lloc
indefinit, nebulós i llunyà.
Un lloc on la impotència
és mes palesa que mai,
i la sensació de insignificança
d'aquesta fragilitat de l'espècie
es manifesta amb tota cruesa.
Un lloc on hi ha moltes preguntes
i gairebé cap resposta, només
la constatació que no som res
----------------o molt poca cosa.

del món

2009-12-17T00:55:00.001+01:00

Primer món

No m’arrisco a mirar per les finestres,
aquest matí de diumenge. He llegit
el periòdic sense gaire interès,
fullejo els titulars, les noticies hostils
que ignoro com si pogués suprimir-les
amb la meua simple negació.
Torno impunement al cafè amb llet,
a les torrades, a les pàgines d’esports.
No escolto els crits dels xiquets
que juguen al carrer. També a la vida
li hem posat un doble vidre.

Joan-Elies Adell Pitarch

.
Tercer món

Des de la seguretat del recer de casa
contemplo aquest món esvalotat
De bondeveres voldria arreglar
moltes d'aquelles coses que no m'agraden,
però és feina molt feixuga i poc agraïda.
que necessita de moltes complicitats
i qui més qui menys no està per la labor.
És molt més fàcil pontificar, si pot ser
amb la panxa plena i una cervesa a la mà
tranquil·litzar la consciència amb quotes
que mensualment et carrega el banc,
divagar perdut en mig de paraules buides i
algun que altre eufemisme. Justificar
aquesta mancança amb mitges veritats
excuses de mal pagador, o amagar
el cap sota l'ala qual un estruç covard,
donant la culpa als altres, per suposat.
Suara ha mort algú en algun lloc
d'una mort que no l'hi pertocava
no te rostre, nom, raça ni edat
possiblement hauria estat possible
si fóssim més conscients, evitar-ho.
Al tercer món, li hem posat més,
bastant més que un doble vidre,
tones i tones de cinisme i indiferència
salpebrades de barra i comoditat.

Francesc Puigcarbó.

els dies perduts

2009-12-16T00:07:00.001+01:00

.

Els meus ulls es limiten
a contemplar els dies perduts,
amb l'enyorança certa
del que no es pot recuperar.
Els boscos moren lentament
en arribar el capvespre i les flors
es recullen en apropar-se la nit.
És temps de calma i temprança
d'enyor d'un passat vigent
malmès i alhora irrecuperable.
Ara és temps de parsimònia, d'anar fent,
sense pressa ni fressa
que el soroll ja el varem fer.
Es temps de recolliment i certa paüra
davant el final del camí,
que incert i calmós,
------------------- inflexible espera.
.

Faig servir paraules...

2009-12-15T00:05:00.001+01:00

.

Faig servir paraules velles i gastades
que molts altres han ja usat.
Envelleixen les paraules, i els mots
dels que maldestrament intento,
amb no massa encert, sembla
donar-els-hi algun sentit.
Faig servir paraules velles i gastades
potser perquè no hi ha res de nou a dir
i tot ja ha estat explicat abans
pels qui em varen precedir.
Quin sentit té doncs continuar
barallant-me amb elles cada dia
patir per que tinguin algun sentit.
Amb paraules gastades intento
explicar noves històries
que encara no han envellit
però ho faràn aviat.
Són les històries de sempre
que ja s'han explicat,
una, dues i cent vegades
pels qui m'han precedit.
La vida és una rutinaria iteració
de situacions quotidianes.
.

Estergit

2009-12-13T19:30:00.001+01:00

.

A cops de ganivet
ressegueixo els cossos,
les meves víctimes i jo mateix

Allà llueixen
senderis traçats per múltiples avarícies,
per l'amplada de vanitat buida

Hi han petges en el camp enfangat,
mots destartalats
i somiejos arrossegats pel roig rampí

La dona grassa es ven un altre cop,
rossegant romegueres a l'entrada del bosc
i omplint-se la boca de reveixins

A l'aire de les mans espunyides,
caigudes de la figuera
i piulots a mitja tarda

Es reuneixen els carnissers
fumant Faries i Ducados,
conversen en veu baixa
al cantó de la bota derruïda

Merles i tords planen inquiets
per sobre els porxos esgarrinxats,
una gentada s'estintola
entre riures i vi de Cabanes

A la dreta de l'arada empolsegada
surt el garrí lligat amb una corda de plàstic,
i si hagueren crits
fou quant nevava cendra

Clavo el ganivet a la papada
i plàcidament surt la sang,
espurnant amb el darrer raig de sol.

un poema d'en Jean Robur

res no és mesquí

2009-12-08T15:02:00.001+01:00

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
´

Joan Salvat Papasseit

No veure

2009-12-08T00:04:00.003+01:00

.

No veure la tele, no llegir,
no escoltar la radio
ni fullejar els diaris,
tampoc pensar gaire
ni preocupar-me per res.
Els mots encreuats
com a obligació única,
i la prioritat del dia.
Viure doncs ignorant i ignorat
de tot i per tots.
Vaguejar indolent l’únic esforç
i el més important a fer.
Després de resoldre els mots,
jugar a escacs amb mi mateix
o al solitari sense fer-me trampes
deixan't que passi el temps.
I viure així com un exiliat,
entre les restes de ma decadéncia.
.

la degradació natural

2009-12-06T00:08:00.000+01:00

El fet que faci ens veiem
nostres cares cada dia,
sojorna la real percepció
de la degradació natural
de la que ambdós en som
malauradament, objecte.
Potser no n'ets conscient
dins la rutina del dia a dia
d'aquest natural envelliment
que els altres si perceben
tot i que no t'ho diran
puig son gent educada.
A lo millor és que en veure'ns
llurs cares cada matí
ens hi hem acostumat tant,
que no notem gaire el canvi
que és palés es produeix.
M'hi he fixat en afaitar-me
aquest matí a quarts de sis,
ta cara reflectida pel mirall
que és la meva, se'm feia gran,
potser seixanta anys mirant-nos
comença a ser ja, massa temps
encara que no ens ho sembli.
Pensa-hi demà al matí, haurà
passat un altre dia i tu i jo
serem una mica mes grans,
tot i que encara no vells
i menys encara savis.
.

cobejós de cel i terra

2009-12-05T00:23:00.004+01:00

.
Passejant per camins assolellats,
allí on l’herba marca la ratlla
de la llengua de terra del camí,
les petges que no esborrarà el vent
em porten cap enlloc. Sento l'olor
de la terra humida per la pluja
que suara m’ha remullat.
Després en aclarir-se el cel
en escampar les boires de coto
el sol m’asseca i escalfa, la terra
fumeja en evaporar-se l’aigua
abandonada pel curt ruixat,
i jo respiro a fons,
cobejós de cel i terra, de tanta bellesa
que em fa fruïr com un infant
àvid de vida, oblidant neguits
angunies i maldecaps, gaudint
de la naturalesa amb l'intensitat
de qui intenta aprofitar l'instant.
Les cames com si no avancessin
alenteixen el seu pas, poc a poc
en un va intent d’aturar el temps
de suspendre el paisatge en l’infinit
d’un bucòlic instant etern,
enrocat en si mateix, per sempre.

sense fressa

2009-12-04T00:01:00.004+01:00

Sense gens de fressa
has entrat en la meua vida,
gairebé lliscant, suaument
com si no volessis molestar,
conscient que era delicat
el moment i l’avinentesa.
S’agraeix tanta discreció
en moments de xivarri
i aldarulls constants
que desconcerten i torben.
I ara que ets aquí vora meu
que et sento fresca i disposta
gairebé ni goso tocar-te
no fos que es desfés l’encanteri
i em veiés per aixó obligat,
-------------a deixar d’estimar-te

de deixondir-se tard

2009-12-03T15:49:00.001+01:00

.

De deixondir-se tard
empassant-se esputs
combregant amb gripaus
espectorant ràbia.
Vomitant enuig propi
i d'altri que el provoca.
Amargant-se l'ànima
maltractant el cos
putejant l'esperit.
Sortir al carrer
bavejant la ràbia
acumulada de vell.
Adonar-se del fracàs
conreat any rere any
sense poder culpar-ne
a altri més que
al qui es deixondeix tard
amb l'ànim pel terra
la moral sense esperit
ni ganes de lluitar.

un poema de Karl Wolfovitz.

el sol del ranvespre

2009-12-03T15:04:00.000+01:00

.

El sol del ranvespre
a penes té intensitat,
la justa per il·luminar
d'un daurat suau el paisatge
amb tons groguencs i vermells,
i amb les ombres guanyant
cada cop més protagonisme.
La foscor és fa més profonda
tot el paisatge s'esvaneix poc a poc
i ja ni es veu el resplendor perlat
de les onades en rebotar a la platja,
i tu segueixes aquí, al meu costat
contemplant aquest adèu del dia,
sabent que la nit....serà nostra.

Balb

2009-12-02T00:14:00.002+01:00

.
.

Balb de fred íntim
d'aquell que no se'n va
que t'envolta de sobte
en tenir consciència
que ets un ésser
fràgil, desemparat,
inerme davant la vellesa
i la proximitat de la mort.
Una criatura esventada
dins un camp circular
abandonat a la propia sort
i als avatars del destí.
Ignorant i espantat
qualsevol nit d'estiu
sota un cel estrellat
que et recorda ets no res
- només -
una agulla minsa i ridícula
perduda al bell mig
d'un paller immens.

la cadència dels dies

2009-11-30T17:45:00.004+01:00

La cadència del dies és mes lenta
ara que disposo de moltes de les hores
abans dedicades a allò feixuc de la feina.
Degut a l'edat i a les noves circumstàncies
estic canviant molts dels meus hàbits
preparant-me per l'ultima etapa
d'aquesta llarga carrera de la vida.
M'estic organitzant l'oci, com aquell
que reestructura el temps de feina
si és que no és una feina més, l'oci,
molt més complexe d'administrar
del que sembla a simple vista.
El canvi d'hàbits, no per previst
no deixa de ser sobtat i confós com a període nou
d'una etapa d'incerta i atzarosa durada.
Caminaré cada dia una bona estona,
esbufegaré pedalejant la bicicleta,
llegiré, escriure i tornaré a dibuixar
procuraré veure poc la tele i retrobar vells amics,
perduts en la comtessa diària del treball,
i cuidaré més de tu, sovint oblidada.
No pretenc recuperar res perdut,
si més no mantenir l'estat actual
adequat a les noves circumstàncies.
Vull defugir dels tòpics instal·lats en l'imaginari col·lectiu:
petanca, casal, excursions i vigília d'obres
en els que no dic no hi acabi caient,
però la declaració de intencions
és evident va cap una altre banda.
Mai es pot dir que no a res, car que fa o desfà
allò que planifica, no en seria ni el primer ni l'últim
segons li convé i a més ho justifica.

la foscor

2009-11-24T13:30:00.006+01:00

La foscor sobrepassa als arbres,
onades de ranvespre avancen aombrant-ho tot.
El paisatge fosc esdevé solitari,
com si l'arribada de la nit
fos el presagi d'un demà
-------------difícil i improbable.

Llençols

2009-11-12T00:06:00.001+01:00

.
Entre els llençols embolicat un cos
abandonat m'abandona impunement
com la rosada després d'una aurora,
com si les abraçades, la llengua
i el coit, abans ànima i àngel i llum,
foren ja només uns déus cruels i feliços
d'engolir-se els somnis resplendents
i la carn usada que anit alimentàrem.
Cos embolicat, no digues res, calla,
no vulgues explicar-me que voldries,
que desitges, que sabries estimar-me
si et convide a un café i a la conversa.
El teu amor és un sudari. Llostreja.
Cos embolicat, jo no t'estime. Ves-te'n.

un poema d'Irene Climent

cavalls i bous

2009-11-04T00:19:00.001+01:00

.
Pell i temps són cavalls i bous.
El secret del món salvatge i del món civilitzat és
el mateix secret salvatge d'un mateix món
de cavalls i bous que són pell i temps.
Després hem aprés a endevinar rere els vidres
i els crepuscles com són les matemàtiques
i l'economia de besar quan toca i com toca, l'odi
específic de fer mal sense necessitat de matar,
la tortura ergonòmica on podem sentir-nos
acceptats, pares i mares de família, gent feliç.
Pell i temps són cavalls i bous.
Els fills de les pedres els alimenten
amb la sang de les ànimes verges, cants
de cadàvers dels quals no coneixem cap paraula
amable ni cap veritat que trenque aquesta pau mirífica
que a la nostra raça tant i tant ens cal conservar
perquè l'esperança perdure als llibres sagrats.
Pell i temps són cavalls i bous. I els gats moren.

un poema d'Irene Climent

Fisterra

2009-10-31T00:38:00.000+01:00

a la memòria del meu pare

Arribo just quan el sol es pon.
I la foguera habitual
d'algun druida despistat,
crema i fumeja.
També hi tinc compatriotes vinguts de Cap i Corb.
El sol quasi s'ha anat.
El raig verd no apareixerà avui, per descomptat.
El far comença a espurnar.
No hi resta ningú.
Em quedo sol, amb la Costa da Morte.
I lleuger,
algun vaixell voreja la línia retallada.
Avancen les hores.
Tot queda enfosquit.
Quelcom, lent i constant, també s'esvairà.

un poema de jean Robur

nit de desembre

2009-10-28T00:02:00.001+01:00

.
Clapes glaçades
i ulls clucs,
pesa l'hora
de mitjanit

Foscor sense trànsit,
blocs presents
de opaca fred
a l'extrem del límit municipal

Gent aspra
al raste del passeig de bedolls,
ens mostra
traces d'una mort sobtada

Extensions de vergonya aliena,
guals,
cridòries,
escenaris de visions efímeres

Patis,
amuntegats llibres,
plecs de partitures,
mig apagada
sona "Spanish Harlem".

un poema de Jean Robur

a la llar, abans i després

2009-10-07T00:21:00.001+01:00

.
Em quedo un altre any,
assegut aquí,
fent endreça dels poemes
abans que toquin les dotze

Afora,
tots s'emborratxen,
tots criden,
tots bramen
per un hivern dividit en dos

En el seguir dels anys,
hi compten
els anells dels arbres,
les cries mortes,
les malures guarides,
l'espant superat
i el sofriment sense fi

Avui ens aixecarem
amb un altre any a les esquenes,
amb una passa més
per una dècada sense nom,
amb més tràngols per superar
i més rovell als dits

Surto al pati
per aplegar llenya
sota una pluja emboirada,
el peus molls,
els ossos calats,
amb el lent esdevenir
que vola amb el fum de la llar

Agafo una copa,
un glaçó
i la cordial ratafia
per que m'acompanyin
amb el ball de les flames

Vull acabar
amb aquesta desraó,
aquest dolor mesquí i etern,
l'arrossegament electritzat,
ajocat pels altres i els demés

Perquè malgrat les malastrugances,
els entrebancs i les traïcions,
trobo encara raons per escriure-ho,
per teclejar-ho nerviosament

Afora,
tots criden
i aboquen cava al terra.
Deixeu-me a la llar
amb la cordial ratafia.
.
un poema de Jean Robur

mester d'amor

2009-09-29T00:01:00.000+01:00

.
Si en saps el pler no estalviís el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
.
No besis, no, com l'esclau i el creient
mes com vianant a la font regalada;
deixa't besar - sacrifici fervent -
com més roent més fidel la besada.
.
Què hauries fet si moríes abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada - la copa ben alta.
.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
------------- i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat Papasseit

corbates

2009-09-28T00:06:00.001+01:00

.
Aquesta corbata cau
impecablement sobre el pit
d'un home que té por de viure,
que potser en tindria més
de no viure, o d'inocular por
a qui no en té encara; porta en canvi
la corbata intrèpida i un maletí
i gomina enlluernadora i no seu
mai al banquet sota els plàtans
d'aquest passeig que excedeix
els seus objectius i bons costums
de corredor d'assegurances.
S'acaba el món en les corbates
cada vespre. Dorm com un nen
en la casa dels seus somnis
i en els somnis de sa casa. Volen
a la nit corbates per tota la ciutat;
pel fumeral de la son s'enfilen
lluna amunt, desfilen com milotxes
i estrangulen les estrelles.
L'univers de matinada és un seguici
de cadàvers que a l'alba s'alçaran
del llit sense saber qui els va penjar
d'aquesta invisible forca de la por.
Aquest home té por de viure.
Potser, en tindria més de no viure.

un poema d'Irene Climent.

Malauradament hem de morir

2009-08-31T00:04:00.001+01:00

.
Malauradament hem de morir
en un lent i dolorós procés
que se'ns menja mica en mica.
Intentem dissimular i sovint
disfressar-nos del que no som
per mirar d'allargar l'estada.
Petits, gairebé minúsculs
esventats en aquest camp circular
som una minsa agulla
perduda al bell mig d'aquest enorme paller.
L'agonia es lenta
forçada per les ganes d'evitar
o retardar el natural procés que ens espera
i no es detura, almenys per a nosaltres.
I el dia menys pensat
--------------arriba la Parca
i se’ns endu amb cara d’astorat,
mentre els records i les vivències
acumulades durant tota una vida
per l'espai eteri s'escampen,
de forma lenta e inexorable,
fugint del lloc del crim,
sense donar-nos cap possibilitat
---------------de repetir la partida.

un poema de Karkl Wolfovitz.

T

2009-08-17T00:06:00.002+01:00

.
Ara deixes enrere el pont,
veus la corrent allà baix,
rastres de foc que et delaten,
potser el títol per una novel·la

La presència
no es pot treure del cap,
però fas un posat sorneguer,
un espai
per cel i terra blancs

La satisfacció
la trobes al estomac,
restes rebregades
en trons d'enllustrat or

Vols pagar els teus deutes
amb dolces paraules,
allunyant
una raonable solució

Viu!,
en la teva torre
rodejada per l´abisme!.

un poema de Jean Robur
-

On es pot fugir?

2009-08-10T00:28:00.000+01:00

.
On es pot fugir?
dels records, les ombres
i les accions imperfectes.
On es pot de fugir?
de la foscor dels fets
que ens retreu la consciencia.
On es pot fugir?
per foscors carrers
on intentar amagar-se.
On es pot fugir?
de la nit que s'apropa
--------------inexorable.
.
No pots fugir de res
ja venen a cercar-te.
.

trobar

2009-08-09T00:05:00.001+01:00

.
Els arbres, els cotxes, els homes,
tot és tenyit d'un amarg color.
Les gents semblen calaveres
que caminen errants,
amunt i avall,
d'un lloc a l'altre.
Pas devora ells i no em miren,
i no em veuen, m'ignoren.
I no trob cap mare
que em vulgui portar al seu ventre
i que vulgui sofrir per mostrar-me la llum;
i no trob cap mare
que em vulgui donar el seu pit
per alimentar-me
i créixer.

Andreu Vidal i Sastre
.

I de sobte tot s'esdevé clar...

2009-08-04T00:04:00.001+01:00

.
I de sobte tot s’esdevé clar,
res de tot alló era important,
tot plegat entelèquies variades,
-------------------------------sense més.
Tot es comença a entreveure
diàfan, en prendre consciencia
de la petita magnitud de la tragèdia,
del no res de to plegat,
de la ridiculesa del neguit
de les mal anomenades idees.
Tot s’esdevé obvi i petit,
en el moment de tenir consciència.
del no res que som, dins d'un altre no res,
més petit fins i tot que nosaltres.
Tot és tan petit, tan provisional
que esdevé gairebé ridícul,
i malgrat tot, malgrat reconèixer-ho
restem aquí entestats en mil històries
de mesquineses i roïndats humanes,
que, malgrat anys i panys,
no s’esmercen, ans al contrari
s’iteren infinites com infinita és
la nostra estupidesa.
Portem tres milions d’anys per ací baix
encara no hem après....
-------------------------gairebé res,
i el nostre temps s'acaba.
.

Platja d'Almenara

2009-08-02T00:18:00.000+01:00

.
Hem dirigit a la mar
Totes les mirades

Horitzó enllà
Naveguen lluny

Cercant uns altres ulls
Sense nosaltres
.
Irene Climent

Encara el port

2009-07-21T00:11:00.001+01:00

. .
Els gallarets en el vent de les veles.
Oh, l'avió qui les compta i les plega,
----------------------------------- en fer-se fosc;
si el seu vol s'ha menjat l'alé dels gallarets
- ahir els cobricels de les estrelles
--------------------------------- glaces
avui lasses que són
de la gràcia mofeta del llum groc i el llum verd -
senyoria del Port al capvespre vermell;
si la lluna no es veu;
si la barca no es queixa,
ran de l'angle més negre
i la cançó més blanca,
--------------------- italiana:
.
Qui somou la coberta i fa dolç l'acordió,
Oh, amo del barco blau? - un refrec de colors
-------------------------- dels darrers gallarets...

Joan Salvat Papasseit

Decaure

2009-07-19T00:36:00.001+01:00

.
Decaic.
De serps la voluntat
ferida, al coll escates, adéus
i sutzura, arrels ventades, pell
que no muda. Tres són els àngels
que ja no m'envolen ni farts
de vi: l'amor, que es fuga,
l'odi, que és fel,
i la mort, una flor
que sempre em rebutja.

Decaic.
Estic perduda.

un poema d'Irene Climent

Carles Riba

2009-07-12T00:35:00.000+01:00

Llibre primer
(1913-1919)

1

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.
-

on es pot fugir?

2009-07-06T00:38:00.001+01:00

Vagó

2009-07-05T00:04:00.002+01:00

.
Ens hem organitzat dins del vagó
consumant uns actes constitucionalment impecables:
la distància i el buit, l'emmascarament
de les mancances, el camuflament
de les disfresses, el goig de la desaparició.
Arrecerats per l'allunyament, potser pensem
en la família, en el treball, en l'amant o en un moc;
en idees visiblement incorpòries que, és clar, desocupen
els seients adjacents, com una presència ínfima
que els cossos circumdants detecten, evasius.
El soterrament és doble en arribar al Cabanyal.
Per uns intants, la inèrcia del comboi ajorna els somnis
i les mirades s'alcen contra la força de la gravetat.
Puja un negre amb rastes que se les emporta totes.
Tancades les portes, el món sencer tornarà a moure's.
M'adorm tranquila. Ens vigila l'àngel de la normalitat
i persisteix el nostre segrest, com si no res. .

un poema d'Irene Climent

elegia de Vallvidrera

2009-07-04T00:02:00.001+01:00

.
Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
..........................Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
........------------...............i declinar.

Un poema de Joan Vinyoli.

Sota l'heura avial

2009-06-28T00:05:00.000+01:00

.
Sota l'heura avial
que creix sens mesura i amb violència,
entre les seves branques
dúctils,
que l'ofeguen i l'abracen,
se'n riu i s'espanta
de tantes paraules serioses
dites en to greu des dels cadafals d'or
o mormolades amorosament .

"Els estats i imperis de la lluna"
Andreu Vidal i Sastre - Llibre de les virtuts

Com llàgrimes diluides

2009-06-24T00:02:00.001+01:00

..
Com llàgrimes diluïdes
dins la pluja de tardor,
com fulles d'arbre caigudes
que arrossega el vent de grop,
com ells s’arrossega ma vida
carrer avall sense rumb
Allí on em porti l'infortuni
o l'atzar concupiscent
m'aturaré una estoneta
a contemplar el paisatge
i si em deixa la corrent,
m'hi quedaré uns estona,
no massa
............ no fos que m’agrades
i decidís fer-hi parada i fonda
de cos i esperit.
Qui sap si m'espera allí
la noia que perseguia
la que mai he trobat,
perduda talment com jo
en la mar de la monotonia.
Potser serà avui,
-----------demà o passat...
------------------

de la res política

2009-06-22T00:53:00.001+01:00

1.-
Sembla regla habitual
del Govern del país veí
el fet corrent i usual
de constantment mentir.
Ufanosos i superbs
deformant la realitat.
ens venen gat per llebre,
i acabem menjant-nos gos.
que tornin els segadors,
esmolant ben fort les eines,
i a aquesta colla de penques,
que els capin de dos en dos.

2.-
Votarem que si,
però creiem que no,
i direm que potser,
és millor l'abstenció.
Amb aquestes premisses,
premi a la confusió,
és evident que estem parlant,
de Convergència i Unió.

Casa

2009-06-19T16:18:00.002+01:00

.
Com les parets
d'un hospital estic cansada.
Com el llit jac i sóc
el llit.
No m'adorm, com de menuda,
l'ombra de la dansa del baladre
en la finestra.
Com el forrellat
del paradís estic tancada.
Cabirons avall
plouen les hores corcades
amb la densíssima pesantor
d'una llum més mòrbida
i vella que les retòriques
varius de la mare.
Per l'emparrat puja una veu
estimada: Irene, a sopar!
Mare, vull plorar...
A ma casa torne i em sent lluny
de mi.

un poema d'Irene Climent

el vaixell ebri

2009-06-18T13:31:00.001+01:00

.
Mentre descendia per rius impassibles
senti que els remolcadors deixaven de guiar-me:
els pells roges cridaners els prengueren per blancs
clavant-los despullats en pals de colors.
*
No m’importava la càrrega,
fos blat flamenc o cotó anglès
quan acabà l‘embolic dels remolcadors
Els rius em deixaren descendir per on volia.
*
En els furiosos xipolleigs de les marees
jo, l’altre hivern, més sord que els cervells dels nens
vaig córrer! i les Penínsules desamarrades
mai han tolerat judici mes triomfal.
*
La tempesta va beneir els meus desvetllaments marítims,
més lleuger que un suro he ballat sobre les ones
dites eternes devastadores de víctimes,
deu nits, sense estranyar l'ull idiota dels fars!
*
Més dolç que per als nens les pomes àcides,
l'aigua verda va penetrar el meu casc d'avet
i les taques de vins blaus i de vòmits
em va rentar, dispersant el timó i l’àncora.
*
I des de llavors, em vaig banyar en el Poema
de la mar, ple d'estrelles, i latescent,
devorant els blaus verdosos; on, flotant
pàl·lid i satisfet, un ofegat pensatiu descendeix;
*
On, tenyint d'un cop els atzurins, deliris
i ritmes lents sota les llampades del dia,
més forts que l'alcohol, més amplis que les nostres lires,
fermentaven les amargues vermellors de l'amor!
*
Jo sé dels cels que esclaten en llamps, i de les trombes
i de les ressaques i dels corrents: jo sé de la tarda,
de l'alba exaltada com un poble de coloms,
i he vist alguna vegada, això que l'home ha cregut veure!
*
Jo he vist el sol caigut, tacat de místics horrors.
il·luminant els llargs serrells violetes,
semblants als actors de drames antiquíssims
les ones gronxant allà enllà els seus tremolors de moaré!
*
Jo he somiat la nit verda de les neus enlluernadores,
petons que pugen dels ulls dels mars amb lentitud,
la circulació de les sabes inaudites,
i el despertar groc i blau dels fòsfors cantaires!
*
Jo he seguit, durant mesos, imitant aLbestiar
embogit, les ones en l'assalt dels esculls,
sense pensar que els peus lluminosos de les Maríes
poguessin frenar el morro dels Oceans asmàtics!
*
Jo he envestit, sapigueu, les increïbles Florides
barrejant les flors dels ulls de les panteres amb la pell
dels homes! Els arcs iris estesos com a regnes
sota l'horitzó dels mars, en els glaucs ramats!
*
Jo he vist fermentar els enormes pantans, trampes
en les que es podreix als joncs tot un Leviatan!
;els ensorraments de les aigües al mig de la calma,
i les llunyanies abismals caure en cataractes!
*
Glaceres, sols de plata, ones perlades, cels de brases!
naufragis odiosos en el fons de golfs foscos
on serps gegants devorades per feristeles
cauen, dels arbres torts, amb negres perfums!
*
Jo hauria volgut ensenyar als nens aquests daurats
de l'ona blava, els peixos d'or, els peixos cantaires.
Les escumes de les flors han beneït mes vagabunderies
i vents inefables em van donar les seves ales per un moment.
*
De vegades, màrtir cansada de pols i de zones,
la mar el sanglot de la qual feu el meu balanceig més dolç
elevà cap a mi les seves flors d'ombra de ventoses grogues
i jo romania, igual que una dona, de genolls...
*
Gairebé illa, traient de les meves bordes les querelles
i els excrements dels ocells cantaires d'ulls rossos.
I vaig vogar, mentre travessant els meus fràgils cordams
els ofegats descendien a dormir, reculant!
*
I jo, vaixell perdut sota els cabells de les algues,
foragitat per l'huracà contra l'èter sense ocells,
jo, a qui els Monitors i els velers de l'Hansa
no haguessin salvat la carcassa borratxa d'aigua;
*
Deslliura't, fumejant, muntat de bromes violetes,
jo, que foradava el cel rogent com una paret
que porta, confitura exquisida per als bons poetes,
líquens de sol i flegmes d'atzur;
*
Que corria, tacat de lúnules elèctriques,
taula boja, escortada per hipocamps negres,
quan els juliols feien caure a cops de bastó
els cels ultramarins de les ardents tremuges;
*
Jo que tremolava, sentint gemegar a cinquanta llegües
el zel dels Behemots i els Maelstroms espessos,
etern filador de les immobilitats blaves,
enyoro l'Europa dels vells parapets!
*
Jo he vist els arxipèlags siderals! i les illes
on els cels delirants estan oberts al viatger:
¿És en aquestes nits sense fons en què t'adorms i exilies,
milió d'ocells d'or, oh Vigor futur?
*
Però, de veritat, jo vaig plorar massa! Les Albes són desoladores,
tota lluna és atroç i tot sol amarg:
L'acre amor m'ha inflat de malapteses embriagadores.
Oh que la meva quilla esclati! Oh que jo m'enfonsi a la mar!
*
!Si jo desitjo una aigua d'Europa, és el bassal
negre i fred on, en el crepuscle embalsamat
un nen agotzonat omplert de tristeses,
deixa anar un vaixell fràgil com una papallona de maig.
*
Jo no puc més, banyat per les vostres llangors, oh ones,
arrencar la seva estela als portadors de cotons,
ni travessar l'orgull de les banderes i estendards,
ni nedar sota els ulls horribles dels pontons.

un poema de Jean Arthur Rimbaud

Fora de servei

2009-06-16T00:03:00.001+01:00

.
Perdoneu les molesties
estic fora de servei.
Ja no estic disponible
no compteu més amb mi.
He esgotat la reserva
i m'he quedat ben parat.
Us veuré passar de llarg
atrafegats de nit i dia
mentre jo, tranquil·lament,
tancaré el darrer balanç.

Lluís Subirana.

Ser mestre d'amor

2009-06-14T00:20:00.001+01:00

Ser mestre d'amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l'aprenenta em tira.

De dir la lliçó
tota Ella s'afina -
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d'amor
del guany ja pot viure.
.
Joan Salvat i Papasseit

dóna'm la mà

2009-06-10T00:04:00.001+01:00

.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora de la mar
----------------------- bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim aimant.
.
Les barques llunyes i les de la sorra
pendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
----------------miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret,
.
Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
.
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
--------------------- bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim aimant.
.
Joan Salvat Papasseit.

tot l'enyor de demá

2009-06-07T00:03:00.000+01:00

.
Ara que estic al llit
------------------ malalt,
------------------ estic força content.
- Demá m'aixecaré------------potser,
i heu's aquí el que m'espera:
.
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
------------------------- sota el sol,
------------------------- sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i du un davantalet
----------amb unes vores fetes de puntes de coixí,
----------i una rialla fresca.
.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i que puja els tramvies
---------------------- i els baixa,
---------------------- tot corrent.
.
I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perqué no sé el secret
----------------------de les altres que porta.
.
I també l'aeroplà,
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
.
I les dones del barri
--------------------matineres,
qui travessen depressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
----------que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
.
I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
----------------------- i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu - Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
-------------------- amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perqué serà dijous,
i no anirà a l'escola.
.
I els cavalls assenyats,
---------------------- i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.
.
I el vi que de tants dies no he begut.
.
I el pa,
-------posat a taula.
I l'escudella rossa,
------------------fumejant.
.
I vosaltres-----------amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
.
Tot això bé m'espera,
----------------------si m'aixeco,
----------------------demà.
Si no em puc aixecar,
----------------------mai més,
heu's-aquí el que m'espera:
- Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat Papasseit

I si parlem...

2009-06-04T00:57:00.000+01:00

.
I si parlem del fracàs
anys i panys que fa
de bracet en ell vaig
debades he intentat
lluitar contra aquest fet
consumit i consumat
i arribats a un cert punt
s’ha de dir que fins i tot
m’hi he mig acostumat
o per dir-ho més ben dit
m’hi he resignat.
-

Mirada abocada a les capçades

2009-05-31T00:09:00.001+01:00

.
On anar ara?
es creuen camins?
es barregen il·lusions?
es torna per recuperar
el que s'ha perdut?

Càrrega que he portat,
mons que emprat,
boscatge que ha caigut
i no ha estat enterrat

Volen estranys ocells,
dies d'insana boira,
plecs en el talús
on m'he submergit

Doneu-me llacs
i cingleres malaltes,
barques trinxades, cotxes estavellats,
pa sec i collita sobrera

M'eixamplo
i em banyo
en platges de la estratosfera,
flamegen el meus ossos,
són ara ben blancs.

un poema de Jean Robur

És estrany

2009-05-27T00:55:00.001+01:00

És estrany o si més no curiós
amb quina força defensem
sovint, tots i cadascun
dels nostres errors.
Si el mateix empeny
capaços fóssim d’emprar-lo
en procurar més encerts
molt més aconseguiríem,
sobre tot no perdre el temps.

Fuga

2009-05-24T00:04:00.000+01:00

.
Amor ràpid,
quirúrgic,
gens perdurable,
fungible i desert, abatut
en retirada,
tot saliva i arrapades,
a les llambordes jau
com sang estremida
per un misteri massa concret;
exhalat el cos, quedà la sal,
una lluor a l'alba a penes discernible,
el suor orfe d'una pell esquiva,
la descàrrega i l'adéu,
i el plaer vessat
que guarde al buit
dins d'una mà que em rentaré
abans que el carrer siga escombrat
fins a desaparèixer.

un poema d'Irene Climent

la muerte invade...

2009-05-18T20:05:00.000+01:00

la muerte invade
de vez en cuando el sueño
y hace sus cálculos

Mario Benedetti

Epson photo

2009-05-17T00:46:00.002+01:00

No és un camí, Irene, només un buit emmirallat, diràs,
el rastre d'un instant que ha dibuixat un gos sobre l'arena,
la profecia d'un passat, un horitzó massa tendre i fútil,
un no-res bellíssim de tan fred i esmolat, perdut i traduït,
amb molt poca traça i massa ganes, al llenguatge del llast.
Quina era la pregunta? Cossos i versos naixen en hospitals
embafats d'interrogacions i silencis universals abans que un sol plor
de nadó puga justificar la vida entre nosaltres: la nostra vida.
Sóc jo qui t'ha d'explicar ara per què aquest instant ho és tot?
No t'agrada la resposta? En tinc més. Quina és la teua resposta?
No escric versos que comprenc. No comprenc el món. Em comprens?
És un camí, Laia. No m'enlluerna el sol ni el blau del cel,
sinó les roques que la mar i el vent fuetegen interminablement.
Després agafarem el cotxe, posarem la ràdio, cantarem oblits
i en pots estar convençuda: aquesta platja, tan gran que no cap
als ulls, s'imprimirà en paper fotogràfic d'Epson o HP.

un poema d'Irene Climent

Pesombre

2009-05-16T00:17:00.002+01:00

.
Lluny de ciutat, quin repòs
-------------------------- i quina ànsia -
a mitjanit em desperta un soroll:
dormo tan prim que el cloquer, que ara canta,
em fa l'efecte que crida a tothom.
.
Fins a dir dotze cada campanada
deixa un ressò que anuncia un retorn
¿Per què serà que la gent no s'afanya
i encar no es lleva, si comença el jorn?
.
En el silenci el capçal m'afalaga
veig una estrella i milers en redós;
però en veig sols una, perquè aquesta em guaita
i el capçal i ella em tornen la son.
.
En somniar, a ciutat faig entrada
a mitjanit
---------i ara escolto un fox-trot.

Joan Salvat Papasseit
.

Rebo els teus missatges

2009-05-13T00:46:00.000+01:00

-.
Rebo els teus missatges
amb evident interès,
i no et negaré pas
que em sedueix la proposta.
Més sóc fidel a qui haig de ser-ho
per qüestió i per principis,
i per convenciment també.
Potser seria bo
canviar fidelitat pel plaer
del nou contacte,
més no ho faré. Tinc por
de perdre la posició còmoda
anys y panys conreada
en la que m'hi sento bé.
Som animals de costums
i de canvis,
--------- els justos i necessaris.
Hauràs de trucar a una altra porta
que potser se t'obrirà
la meva resta tancada
per mandra i comoditat.
. -

cos diferit

2009-05-09T00:58:00.000+01:00

-
Cos diferit
Ombra afaitada dins
d'un espill penjat
de la paret groga
d'una habitació bruta
d'un hostal lleig
d'una ciutat crua
que no conec,
que no ens coneix,
digues:
per què te'n vas
per què no he fugit
perquè et mire encara, nua,
des del llit?

Un poema d'Irene Climent
.

a voltes amb la mort

2009-05-08T00:02:00.001+01:00

.
Posem que parlo de la mort.
No és més que un pas que,
tard o d'hora farem tots. Però,
em pregunto el perquè d'aquesta obsessió,
- en el meu cas -
d'aquest no viure tot vivint,
sempre pensant en l'últim instant
On serà? Quan? Com?
Qui escoltarà les meves últimes paraules?
- i dirà -
vaig ser l'últim de parlar en ell,
qui ho havia de dir?. Semblava estar bé.
I parlem també de l'altre obsessió
---------------------------------- malaltissa -
en acomiadar-me de tots els que estimo,
una espècie de ritual escenificat.
Perquè? Si tot plegat és una bajanada.
Et passes la vida constantment pendent
d'un fet, d'un acte que succeeix només.
un cop, i que pot durar molt o tan sols,
------------------------------------- un instant.

M'agradaria

2009-05-07T00:49:00.001+01:00

-
M’agradaria volar com les aus
bategar amb força les ales
i marxar més enllà de tot,
fruir d’una visió total del paisatge
i no parar de bategar, fins que
les ales en dir-me prou, esgotat,
m’aboquessin a un abisme
profund e il·limitat.
-

M'agrada

2009-05-05T00:03:00.001+01:00

-
M'agrada el teu cos
mig nu quan dorms.
M'aixeco, et tapo
i m'en vaig.
-

Veus

2009-04-30T23:03:00.002+01:00

.
Veus aquest arbre nu de fulles,
d'ací a un mes tornarà a florir,
la saba nova recorrerà el seu cos
l'omplirà de fulles verdes i fresques
i ufanós pregonarà la primavera.
A mi me'n cauen cada dia
i ja no em tornen a sortir,
estic instal·lat en un hivern
que s'estanca i no dona pas
a cap nova estació de la vida.
La meva saba ja no es renova,
l'ufanor se m'ha acabat,
només em queda esperar
la maleïda hora del comiat.
La clepsidra del temps és
malauradament, inexorable.

del món

2009-04-29T23:37:00.003+01:00

Primer món

No demano el teu conhort

2009-04-28T23:06:00.001+01:00

No demano el teu conhort
ni vull despertar en tu, llàstima,
o pitjor encara, indolència.
No pretenc sentis per mi
més que la percepció real
que t’he fallat, que no he sabut
estar del tot a l’alçada
de quan de mi esperaves.
Més o menys com tothom
m’he quedat a mig camí
entre el quelcom i el no res
entre el desig i el palp
la intenció i l’acte en si.
Tot ha estat un va intent
d’assolir fites inabastables,
infactibles d’abastar.
Condemnat doncs al fracàs,
capitulo, amb armes i bagatges,
sens deixar la comtessa del tot.
Maldaré a la reraguarda,
lloc de refugi on van
els que no donen la cara,
o l’han donada i així estan.
Volia menjar-m’ho tot
i no m’he cruspit gran cosa,
de fet, un boci de res.

Passejant per camins assolellats

2009-04-27T23:02:00.001+01:00

.
Passejant per camins assolellats,
allí on l’herba marca la ratlla
de la llengua de terra del camí,
les petges que no esborrarà el vent
em porten cap enlloc. Sento la olor
de la terra humida per la pluja
que suara m’ha remullat.
Després en aclarir-se el cel
en escampar les boires de coto
el sol m’asseca i escalfa, la terra
fumeja en evaporar-se l’aigua
abandonada pel curt ruixat,
i jo respiro a fons,
cobejós de cel i terra, de tanta bellesa
que em fa que fruïr com un infant
àvid de vida, oblidant neguits
angunies i maldecaps, gaudint
de la naturalesa amb intensitat
de qui intenta aprofitar l'instant.
Les cames com si no avancessin
alenteixen el seu pas, poc a poc
en un intent d’aturar el temps
de suspendre el paisatge en l’infinit
d’un bucòlic instant etern,
enrocat en si mateix, per sempre.
-

alentir la marxa

2009-04-26T23:11:00.002+01:00

.
Un cop més m'emparo en el dolor líquid
d'una consciència precaria i, com un estrateg
que sap fer-se fort amb uns quants queviures
i les tropes necessàries, m'envolto d'imatges
confusses de coses visiblement desordenades.
Com si m'instal·lés en un mal aquós
que ja no existeix, per treure-li partit
a la impudicia d'uns records que alenteixen la marxa.

Joan Elíes Adell Pitarch