Canvi d'adreça del bloc

Des d'un dia que es varen quedar encallats dos comentaris, aquest bloc dona problemes, atès no m'avisa quan en rebo un i a més a més no em deixa accedir a moderació de comentaris des d'ahir. Així que l'he canviat a ANOARRA sense la "h", atès de fet així s'hauria d'escriure car és el nom antic de Sabadell del temps dels romans: abans s'escribia ARRAHONA, i ara s'escriu ARRAONA, tot i que el perquè no ho sé . Disculpeu les molesties.

De tant en tant

--

De tant en tant retorno a ciutats

o pobles que feia temps no visitava.

Sóc ombra esquiva de pas

de curta estada,

i els records acumulats

persisteixen malgrat tot,

d'una església, un carrer

un bar, o una llibreria

que puc identificar aquí o allí

sense cap dificultat d'oblit.

Puc recordar una simple pujada

d'un carrer empedrat

o una plaça determinada,

i situar-ho en el temps

i el context de l'estada.

Abans pensava que no existien

les ciutats quan jo no hi era

que les posaven de llarg

amb motiu de ma arribada.

Si jo no hi era - em deia

quin sentit tenen? No cal...

Estranya vanitat

afortunadament perduda

car de ser a l’inrevés

hom tampoc existiria

a la que deixés de passejar

per qualsevol dels seus carrers.

*

Amb les ferides obertes

Em creixien plomes negres

als palmells de les mans

sempre que els núvols bufaven

amagats darrere dels aparadors.

Paraules com a prunyons confitats

en el llibre de la pell,

ales i mans en l'espill,

pàgina inanimada,

mentre em grate les infinites ferides

que em causa un abecedari inclement.

*

un poema de Francesc Mompó

un dissabte al matí

.

Un dissabte al matí qualsevol
et veig trafegar amunt i avall
amb el drap de la pols, l'escombra
l'aspiradora que acolloneix la gossa
i la teva obsessió per ventilar-ho tot.
Mentre, la rentadora i la assecadora
fan la seva tasca i l'olla bull al foc
M'adono que mai podria ser dona,
seria incapaç - sincerament -
de fer bé, tantes coses alhora.

*

les gotes de pluja

.

Les gotes de pluja, s'encasten
tremoloses al vidre de la finestra,
deixo d’escriure i les observo.
Avorrit com estic, per un moment
han cridat la meva atenció.
M’aixeco i m’hi acosto,
el vidre més que atraure-les
els hi ha fet de para-xocs.
Després d’un instant en que,
quietes, es queden en suspensió,
llisquen vidre avall, deixant
un rastre de punts diminuts.
Ho fan poc a poc, ara a la dreta,
ara recte, ara a l’esquerra,
les irregularitats del vidre
els marquen el camí a seguir.
En arribar a baix de tot,
topen amb la superfície
del marc de la finestra,
on es desfan com les onades
perdudes d’una mar de butxaca,
en una platja inversemblant.
Sense saber-ho, les gotes de pluja
acaben el seu vacil·lant i curt viatge,
ingorants i ignorades, víctimes
innocents de la llei de la gravetat.
Avui peró, algunes d'elles
no ho han estat del tot soles,
puig al llarg del seu periple jo,
l'avorrit, las he observat.

*